La família és la família

24 Sep La família és la família

Divendres passat vaig arribar prompte a la biblioteca de La Pobla de Farnals.

Tenint en compte com d’impuntual puc ser, encara que no m’ho propose, és tot un senyal. Un senyal de que tindria temps de saludar les bibliotecàries, de parlar també amb el cambrer del bar del costat, de menjar alguna cosa i parlar, aquesta vegada, amb una dona que també estava al bar i que em va mirar pensant que ja em coneixia d’abans. ¿Y qué cuento les vas a contar? em pregunta el cambrer. I jo, que en eixe precís moment estic engolint un entrepà de llomello amb formatge, pense que no és una mala pregunta, després de tot.

De vegades crec que que si nosaltres com a narradors/es fórem arbres, les històries que contem serien les arrels, que connecten qui nosaltres som -com a narradors, com a persones- amb la terra. I sense bones arrels no es pot ser arbre. Però de vegades és tan difícil saber què vols contar, quines són les teues arrels. I no és una qüestió només del tema que tractes en les històries sinó com ho fas, com et situes en el món, quina és la teua veu, que diuen.

Tot això no li vaig dir al cambrer. -Si lo quieres saber, tendrás que venir a escucharlas.- 

 Just abans de començar, escoltant la presentació de tots el meus mèrits com a narradora em va agafar un cert sentiment de cristiana culpabilitat. Ho faré bé? Agradaran les històries? Perquè res, absolutament res et pot salvar en aquell moment (encara que reconec que la feina prèvia, el talent, si tal cosa existeix, o el temps d’ofici poden ajudar) i vaig sentir el pes de totes les expectatives del món. Vull dir que contar és cada vegada la primera i la única i podria passar qualsevol cosa. Jo tampoc no sé exactament què va passar aquella nit. Sé que algú va riure, algú es va emocionar i també algú es va quedar adormit. Què sentirien en el fons del seu cor, no tinc manera de saber-ho. Jo vaig marxar tranquil·la, en aquell moment, aquella era jo. I potser el meu arbre no era molt gran ni espectacular, però estava i era el meu. 

Quan vam acabar la gent no s’alçava de la cadira. I vam parlar de l’estranya relació que la veritat i la mentida tenen amb la ficció. Entre el públic hi havia una dona -precisament la dona que afirmava que em coneixia d’abans, sense que aquesta afirmació fóra del tot certa ni tampoc mentida- que va manifestar per a sopresa i goig de tots els presents, que la protagonista d’una de les històries era cosina seua. 

Així és la meua família (al menys la de les històries) que viu un temps arrelat al passat -això va passar de veres, ho podeu buscar a google- però en un passat que està viu perquè no deixarà de recrear-se, de transformar-se. Un temps cíclic, que torna a començar cada vegada que mire al públic, respire i dic…”a mi m’encanta canviar-me de casa”.

Foto de la família d’aquella nit

No Comments

Post A Comment